Creixement de Vallirana-urbanitzacions

Gràcia és l’exemple de poble – en els seus inicis- format per la necessitat de donar allotjament a obrers que venien de Barcelona, i trobaven feina a les noves indústries de Gràcia. Es una de les primeres mostres de la realització d'un projecte d'urbanització abans d'edificar  encara que es dugués a terme per trams, i cada paquet fos encarregat a un personatge diferent. El resultat és una trama complexa de carrers i places ortogonals que s’encaixen les unes amb les altres en una unitat major, la Vila de Gràcia. Posteriorment, Gràcia va ser absorbida per la trama de l’Eixample Cerdà, acabant formant part de la ciutat.

Vallirana, en els seus inicis, com ja s’ha comentat en altres posts, només eren unes quantes masies escampades al voltant d’uns camps. No serà fins al segle XVIII, amb la construcció de la carretera cap a Vilafranca, que les cases començaran a col·locar-se a banda i banda d'aquesta  amb hostals i fondes que albergaven els viatgers que duien blat a moldre al Molí de Can Batlle. Tot i així, s’hi col·locaren de forma gradual, i seguint com a referència el recorregut de la carretera.

El cas de Vallirana és en certa manera invers al de Gràcia. Si la última consisteix en un barri “independent” que va ser envoltat per una ciutat pròxima que va créixer de forma accelerada a través d'un planejament urbanístic general, Vallirana es va veure forçada ella mateixa, a partir de la segona meitat del s.XX, a expandir-se i colonitzar les muntanyes per tal de donar habitatge al nombre exponencialment creixent de persones que volien instal·lar-se al poble, primerament com a segona residència, però aviat com a residència principal.

Creixement demogràfic de la població de Vallirana

Urbanitzacions de Vallirana

No crec que el procés de urbanització de Vallirana sigui tan acurat i ric com el de Gràcia, amb les seves àrees experimentals de carrers, places i testers, ja que en aquest cas, es tractava “ d'omplir la muntanya de cases”, per dir-ho d'una manera directa, o alemnys aquesta és la sensació que dóna quan et mires el conjunt de muntanyes des del centre. De totes maneres, tampoc es van construir indiscriminadament sense cap ordre ni lògica (encara que no ho sembli), sinó que hi va haver un projecte d'urbanització i parcel·lació previ a la construcció. Com es veu a la ortofoto de 1964 del post de “actuacions urbanístiques- espai públic Vallirana”, les urbanitzacions s’iniciaven, primerament amb l’obertura dels vials que conformarien les urbanitzacions.

Habitants a cada
urbanització

Tenim coneixement que Manel Baldrich i Tibau, arquitecte municipal de Vallirana entre els anys 1939 i 1966, es va encarregar del planejament urbanístic del poble, de l’any 1949, que després del pla parcial de 1954, es va aprovar el 1974. Algunes urbanitzacions es van impulsar per promotors, com és el cas de la Soleia, el promotor del qual va ser Joan Serra i Musons.

A dia d'avui, Vallirana té 22 urbanitzacions, on viuen la major part dels habitants de Vallirana, i principalment aquells que s’hi van instal·lar a partir dels anys 80. Actualment s'estan creant noves urbanitzacions sobre muntanyes encara no ocupades, i no només amb cases una al costat de l'altra, sinó que són rengleres de cases totes iguals i ben juntes per aprofitar el màxim de sòl disponible, i per suposat, talant tots els arbres que torben pel camí no fos cas que els treiés m2 de superfície útil, o destorbés la visió dels nous inquilins. A mi em fa bastanta llastima veure aquest fet, però imagino el que devien sentir els valliranencs " de tota la vida, els del poble" quan van començar a ocupar-los totes les muntanyes que els arropaven, i puc entendre que encara els dolgui més.

Gaudir de la natura a Vallirana

Montjuïc ha sigut l’emplaçament d'activitats molt diverses al llarg de la seva història, passant d'abocador a cantera, o de punt estratègic militar a zona de lleure i activitats esportives.

Si entenem Montjuïc com un espai natural que mitjançant (sobretot) les reformes esdevingudes a partir dels Jocs Olímpics s’ha equipat amb instal·lacions esportives, i ha passat de ser un punt poc aprofitat a ser un turó totalment urbanitzat (enllumenat, camins, etc), aleshores el que més s’aproximaria de Vallirana  a aquesta intervenció seria el parc central. Antigament, era la riera suposava un límit més enllà del Carrer Major, però a partir de la seva canalització i la construcció, per sobre, d'un parc lineal, ha fet que tots els punts estiguin molt més ben connectats, i a més, en trobar-s’hi la majoria dels equipaments del poble, és un fort pol d'atracció. El parc està explicat al post de “Intervencions urbanístiques-espai públic a Vallirana”.

Recorregut Mas de les Fonts (Vallirana)-Begues

De totes maneres, m’agradaria centrar-me en la visió de Montjuïc com aquell lloc de la cuitat on la gent va quan vol estar en contacte amb la natura (dins de les possibilitats que ofereix una ciutat), fer esport pel seu compte, passejar, etc. En aquest sentit, Vallirana està molt ben preparada, i no perquè s’hi hagi esforçat, sinó que l’entorn natural on es troba li ofereix un ampli ventall de possibilitats. El poble està situat en una vall entre les muntanyes del Massís del Garraf, per la qual cosa no és difícil endinsar-se a la natura. De fet, el Centre Excursionista de Vallirana organitza cada any una caminada popular (una de dia, i una de nit), per potenciar el coneixement de tots aquests indrets a l’aire lliure i gaudir-los tranquil·lament i amb respecte.

Camí Vallirana-Begues per les muntanyes del Garraf

Una de les rutes més boniques i emprades, és el camí entre muntanyes des del Mas de les Fonts (urbanització de Vallirana) fins a la població de Begues , a uns 6 km per muntanya, però a uns 25 km per carretera. Hi ha diferents recorreguts a través de camins de terra, que parteixen de la masia del Mas de les Fonts, actualment encara en funcionament. Pel camí, una de les primeres parades és a la font natural per on normalment cau aigua, excepte els mesos de més calor, i ideal per omplir la cantimplora. Una mica més endavant, quan s’ha fet una mica de pujada i torna a ser pla, trobem una zona alta amb unes vistes privilegiades sobre Barcelona i el delta de l’Ebre, així com de les urbanitzacions de Vallirana. Després de fer unes quantes pujades i baixades, mig amb sol mig en ombra, podem desviar-nos a través d’un caminet amagat cap a la Penya del Moro, roca sobresortint força impressionant, on els més atrevits practiquen escalada. A la tardor, pots enganyar l’estomac menjant cireres de pastor, i a la primavera, el tram de papallones és molt curiós de veure. Si seguim muntanya avall acabarem arribant als horts de Begues, un tram molt agradable, on s’hi fan unes carbasses vertaderament grans. Un cop aquí ja no queda res per arribar al nucli de Begues, per prendre’s unes bones braves i un refresc com a recompensa. Després cal tornar, que fa més mandra, però el recorregut s’ho val!

Vista de les urbanitzacions de Vallirana. Al fons, Montserrat

Vista sobre Barcelona i el delta del Llobregat

Ramat de cabres de la Masia del Mas de les Fonts

Reutilització d'antigues fàbriques a Vallirana

La visita al 22 @ ens va mostrar dos tipus totalment oposats d'intervenció dins d'una antiga zona industrial que ha quedat obsoleta. Per una part, la reutilització de fàbriques ja en desús mitjançant la seva restauració i el desenvolupament d'una nova activitat en el seu interior, més lligada a l’actualitat, com són el cas de Palo Alto, o de la nau industrial reconvertida en l’escola de disseny BAU. Per altra part, la construcció de torres com a nous punts de referència del Poblenou, com la torre Agbar, i edificis amb les últimes tecnologies, fins i tot de caire experimental com l’edifici Media-Tic.

En el cas de Vallirana, no es pot fer referència al segon tipus d'intervenció ja que és inexistent (i de no ser així resultaria força preocupant donades la ubicació i demografia del poble!), però del que sí que podem trobar exemples és d'antigues fàbriques, salvant les diferències amb les mides de les de Barcelona, reconvertides en restauracions aptes per a l’ús actual.

Masia Molí de Can Batlle

Faré referència a dos casos que són força significatius a Vallirana, un és el de la Masia Molí de Can Batlle, propietat actualment de l’Ajuntament i seu de l’Associació d’Amics de Vallirana i centre cultural/museu,  i l’antiga Fàbrica de cotó, de propietat privada i totalment en desús, tot i la ubicació estratègica al mig del poble i les seves grans dimensions.

Piscina municipal 1953. Al fons, molí de Can Batlle

L’origen del molí de Can Batlle cal remuntar-lo a finals del segle XV, datació corroborada per les restes de ceràmica trobades a l'excavació arqueològica, utilitzades com a runes en la construcció inicial. Es tracta d'un molí fariner de rodet horitzontal, alimentat per l'aigua de la riera a partir d'una bassa situada al costat del molí, el qual està excavat, en part, dins el terreny natural, aprofitant un desnivell.

A partir de l'any 1602 va començar a construir-se, adossada al molí, la masia de Can Batlle. Amb la construcció de la masia el molí va ser modificat i va pavimentar-se la sala de les moles, aprofitant moles trencades del molí originari, més petites i primes. El 1659 va construir-se la mola volandera, de la qual es conserva una meitat. Entorn el 1797 el conjunt es va ampliar amb 2 cossos. En aquells moments tenia lloc la construcció de la nova carretera fins a Vilafranca del Penedès (més informació al post sobre “Història de Vallirana”). La via obria noves perspectives cap al comerç del vi, que des de llavors podia arribar amb facilitat i promptitud al port de Vilanova i la Geltrú. Els propietaris de la masia complementaven els ingressos del molí de farina amb l’explotació de la vinya. Cap a la meitat del segle XIX el molí medieval va quedar en desús i es va construir un segon molí fariner de dues moles, mogut per una roda de calaixos o sínia, de 10 metres de diàmetre, i amb una capacitat de producció molt més elevada. Aquest nou molí va funcionar fins a començament dels anys vitrnt. Amb la electrificació dels molins i la implantació de potents farineres es va iniciar una nova època tecnològica. Els vells molins hidràulics – sempre pendents d'existència d'aigua a la bassa- ja no tenien possibilitats de competir amb uns molins que podien moldre nit i dia sense parar. El molí de Can Batlle no va ser una excepció i va haver de plegar. Al final dels anys 60 la bassa es va enderrocar per fer-hi una esplanada i la masia, un cop fora els darrers masovers, es va tapiar i tancar, enrunant-se progressivament fins que l'Ajuntament va decidir adquirir-los per evitar la seva definitiva desaparició.

Actualment, a part de l’ús habitual que se li dona, també s’hi organitzen exposicions fotogràfiques, tallers, i fins i tot bodes civils, per la qual cosa crec que és un bon exemple de renovació d’usos dins un edifici històric de Vallirana.

Fàbrica de Cotó

Per contra, és una llàstima que no hagi passat el mateix amb l’antiga fàbrica de cotó de Vallirana, o que almenys, se n’eviti el progressiu deteriorament. És més difícil trobar-ne informació, tot i que sabem que data del 1910, i que probablement utilitzava la força de l’aigua per moure part de la seva maquinària- o almenys en alguna ocasió-, ja que també s’ubica a la vora de la riera. Annex a la fàbrica hi ha l’habitatge del propietari, de menys valor arquitectònic. L’edifici es torba en bon estat, cal una restauració però és totalment factible, i a més es troba molt cèntric al poble, i les últimes obres de consolidació del parc i la cobertura de la riera han generat un pas urbanitzat que arriba directament a les seves portes (veure post “actuacions urbanístiques-espai públic a Vallirana…”). A més, disposa d'espais amplis i ben il·luminats, que podrien encabir algunes de les necessitats d'equipaments que estan sorgint actualment a Vallirana, ja que les anteriors instal·lacions han quedat petites. De fet, és el cas de la biblioteca municipal, per a la qual s’hi està cercant un nou emplaçament per fer-ne una de dimensions majors. Segons l’estudi de programació de l’Ajuntament, existeixen 3 possibles ubicacions, i una d'elles contempla col·locar-la a l’antiga fàbrica de cotó, ja que així es conserva el patrimoni arquitectònic de Vallirana, i l’equipament estaria en un edifici emblemàtic. Per contra, l’edifici no és de propietat municipal, està molt condicionat pels requeriments de seguretat necessaris donada la inundabilitat de la zona, i és l’opció econòmicament més costosa.

Antiga fàbrica les sedes, ara reemplaçat per un bloc
de pisos i l'Espai Cívic "Les Sedes"

Existeix per altra banda, el cas d'antigues fàbriques que en la seva època van proporcionar molta feina a la població, com és el cas de “les Sedes. La Fàbrica de teixits de Manuel Pérez Monyanet va acabar la seva activitat el dia 17 de juny de 1967 amb una plantilla de 70 treballadors. El creixement urbanístic  i el canvi de tecnologies en la producció ha acabat per fer-les desaparèixer, deixant només un nom commemoratiu a la plaça que actualment  ocupa el seu lloc.

Actuacions urbanístiques-espai públic Vallirana

Ortofoto Vallirana 1964. Observi's el transcurs
de la riera sense canalitzar

 En relació amb la visita a la torre Inbisa i a la Plaça Europa, en un inici se’m fa difícil buscar un tema relacionat per comentar amb Vallirana, ja que en ser un poble tan “petit”, mai disposarà d'uns edificis d'oficines tant potents i unes operacions tan a gran escala com les que es duen a terme a Hospitalet. Tot i així, a partir dels anys 90 (sobretot a finals) i fins al 2008 es van començar a originar una sèrie d'operacions  que podrien entendre’s com el símil d'aquestes transformacions urbanístiques de l’espai lliure a Vallirana, amb la voluntat d'endreçar un espai "residual", i dotar-lo amb elements d'atracció.

L’operació més significativa va ser la cobertura de riera, el recorregut de la qual és més o menys paral·lel al carrer major. Entre la riera i el carrer és on es van col·locar les cases inicials, que ara conformen el nucli urbà, el centre del poble. Aquesta operació va significar l’aparició d'un espai lliure i públic, apte per al lleure i totalment pròxim a l’activitat quotidiana de la població. Aquest nou “parc lineal” esdevingué el lloc idoni per col·locar-hi, progressivament, molts dels equipaments del poble que encara no existien (Casal d'avis), l’emplaçament d'altres que havien quedat petits o obsolets ( és el cas de l’escola de primària “La Ginesta”), o millorar l’accés d'alguns equipaments ja existents, com la piscina o el camp de futbol, des d'un nou punt d'arribada (el parc central). Podria relacionar-se, en aquest sentit, amb la visita a Montjuïc  ja que ambdós casos es poden descriure com una zona natural, preparada per permetre el lleure de les persones amb mobiliari urbà, camins, etc i acompanyada d’un seguit d’equipaments que reforcen l’ús dels parcs.

Aquest procés s’ha realitzat per fases, molt a poc a poc, i de fet encara queda un últim tram per arreglar.

A més, és interessant veure com s’ha realitzat la cobertura de la riera, ja que no s’ha fet de manera uniforme:

Riera i pont / Parc central i cobertura de la riera

1. La primera intervenció és la de més envergadura, ja que suposa la seva cobertura total, i la canalització per sota. És la més equipada i més elaborada a efectes de jardineria i itineraris.
2. Posteriorment es realitza un camí lateral a la riera, que permet el pas de forma còmode però sense intervenir ni canalitzar la riera.
3. Cap al 2009 es realitza una altra cobertura de la riera, en un dels seus trams finals del que actualment seria el nucli del poble. Aquesta reforma ve acompanyada de la construcció d’uns quants habitatges de protecció oficial, de tal manera que es pretén consolidar una nova zona.
4. Al 2010 és realitza l’última intervenció a la riera, de caràcter similar al punt 2, amb la finalitat d’unir 2 punts del poble d’una forma més ràpida sense haver de passar pel carrer major, i recuperant les vistes sobre un dels edificis patrimoni de Vallirana, la fàbrica de cotó.
5. Paral·lelament a les intervencions a la riera, s’han urbanitzat altres espais pròxims que fins al moment eren “descampats”, emfatitzant la voluntat de generar un recorregut a través d'aquesta successió d'espais verds, i construint nous equipaments més perifèrics però que segueixen el recorregut del parc, com el nou CAP.

De totes maneres, caldria diferenciar el fet que la Plaça Europa és una zona totalment projectada des de l’inici, tant l’espai lliure com la col·locació de les torres, pensant des d'un inici quina serà la relació entre el buit i el construït. En el cas de Vallirana és totalment al contrari, el parc neix fruit duna necessitat de canalitzar la riera, i a partir d'aquí, van apareixent una sèrie d'equipaments en funció de l’augment de la població, que es dispara en les últimes 2 dècades (més del doble de la població del 1990 al 2010). Per això té una configuració més orgànica i “espontània”, dallò que va creixent poc a poc i que ha de conviure amb les preexistències.

HISTÒRIA DE VALLIRANA

En motiu de la visita als orígens de Barcelona- on, tot i ser d’aquí, vaig descobrir coses que sorprenentment encara no coneixia- intentaré indagar sobre els orígens i la història de Vallirana, salvant les diferències. Es una mica complicat degut a la diferència d’escala i població entre un i altre, per la qual cosa serà difícil remuntar-me a la època romana ( ja que per aquells temps no existia cap nucli urbà), però el que sí que és possible és estudiar quina ha sigut la evolució de Vallirana al llarg dels segles.

Cova Bonica - Vallirana

Els primers indicis d’habitants es remunten a l’època neolítica (4100 – 3600 a.C), per les restes trobades a la Cova Bonica, a Sota Penya i la Fou de Montaner. A part d’aquest fet, no hi ha cap més referència històrica del poblament del terme anterior a l’Edat Mitjana. Tanmateix, l’origen del topònim Vallirana pot remuntar-se a l’època romana, com a derivació de l’antropònim Valerius, que deu correspondre, probablement, al nom del propietari d’una vil·la o hisenda del baix imperi. De totes maneres, a l’escola sempre ens havien explicat la versió llegenda, segons la qual Vallirana nom així degut a una princesa que hi va viure feia molts anys, la princesa Irene, i d’aquí la “Vall d’Irene”, fins derivar a “Vallirana”.

Ermita de Sant Sivlestre - Vallirana
Font: Associació d'amics de Vallirana

La notícia més antiga que es conserva en relació a Vallirana és un document de l’any 904que detalla la donació de la capella de Sant Silvestre (que encara existeix, en estat de semi ruïna) per part del bisbe de Barcelona Teodoric a l’abat de Sant Cugat. El nom de Vallirana (Valleriana) apareix esmentat per primer cop en el Cartulari de Sant Cugat, l'any 949, amb motiu de la donació d'unes vinyes. En aquella època, Vallirana era només un conjunt de terrenys agrícoles, principalment vinyes, que formava part del terme del castell de Cervelló sota la condició administrativa de quadra (una mena de jurisdicció semiautònoma).

El 1262, Guillem ll de Cervelló va fundar l'hospital d'Olesa de Bonesvalls, com a lloc d'acollida dels viatgers que recorrien l'antic camí de Vilafranca a Barcelona, que passava per Olesa i Sant Boi, i el va dotar amb els drets que posseïa sobre els homes i masos de Vallirana. Durant el segle XIV l'hospital, administrat pel bisbat de Barcelona, adquirí la plena jurisdicció de la quadra de Vallirana i la va mantenir durant gairebé 500 anys. En el decurs d'aquest segles la població de Vallirana era força escassa. El cens de 1365-1370 esmenta un total de 25 focs (llars), 17 de les quals situades en terres d'Humbert de Vilafranca, i 8 pertanyents al monestir de Sant Cugat.

Des de la segona meitat del segle XIV i tot al llarg dels segles XV i XVI, Catalunya va patir els estralls d'epidèmies i guerres dins un llarg període de decadència econòmica i demogràfica a tot el país. Al terme de Vallirana, poblat per uns pocs masos dispersos, els efectes degueren ser menors. Tot i així, el cens de 1533 comptabilitza a Vallirana només 11 caps de casa: Pere de la Llibra, Joan Campderròs, Bertomeu Bogunyà, en Joan Blanquer, Antoni Rovira, Matheu Muntaner, Antoni Julià, Antoni Presas, Nicolau Campenar, Bernat Romagosa i Jaume Batlle.

A partir del segle XVI va començar a afermar-se el paper de les municipalitats, alhora que el poder senyorial, tot i mantenir la jurisdicció i el lligam feudal, tendeix a afeblir-se. L'organització municipal es canalitzava a través de l'assemblea veïnal, presidida pel batlle.

A partir de 1714, la nova administració borbònica va suprimir l'autonomia de les municipalitats i va introduir un nou règim d'ajuntaments on el batlle era nomenat pel titular de la jurisdicció senyorial, en el cas de Vallirana, pel bisbe de Barcelona com a senyor de l'hospital d'Olesa de Bonesvalls. És, però, a partir d'aquells anys que Catalunya inicià una etapa de ràpida recuperació que a Vallirana es traduí en un progressiu augment de la població. El 1718 es comptabilitzaven al terme 178 ànimes.

La construcció de la carretera de l'Ordal a partir de la segona meitat del segle XVIII és un dels fets històrics més transcendentals de la història de Vallirana. Fins aquell moment la població es reduïa a un conjunt de masies disperses pel terme, centrades per l'antiga església de Sant Mateu, situada prop de la masia de can Julià. Dins d’aquest context adquireix importància la construcció del Pont del Lledoner durant el regnat de Carles III.

A partir del 1776 comencen a edificar-se les primeres cases a banda i banda de la carretera i es formen els primers carrers perpendiculars com el de la Riera o el de l'Església. El creixement demogràfic va ser força intens: el 1787 la població arribava als 261 habitants. Segons dades de l'Ajuntament de l'època, Vallirana comptava amb dotze masies, a més del petit agrupament urbà de la carretera, dos hostals i dos molins de farina.

Vallirana inicis s.XX
Forografia arxiu "amics de Vallirana"

L'agricultura era bàsicament de secà, dedicada sobretot al blat, la vinya i l'olivera. Hi havia dotze parells de bous i diversos ramats de cabres, la llet de les quals es comercialitzava a Barcelona. És curiosa la descripció que el mateix Ajuntament fa de la gent de Vallirana, «gente medianamente acomodada (..) y quieta». Per les visites pastorals documentades a l'Arxiu Diocesà, sabem que hi havia una església pública dedicada a Sant Mateu, sufragània de Cervelló, i dues capelles: la de Sant Silvestre i la de Sant Francesc del Lledoner.

Afusellament de la partida de'n Tòfol de Vallirana
6 d'Octubre de 1855

Fruit de l'onada expansiva de la segona meitat del segle XVII, va ser la construcció d'un nou temple parroquial dins el nucli urbà, enllestit el 1804, dependent de la parròquia de Cervelló fins al 1851. Vallirana va viure amb intensitat la Guerra de la lndependència (1808-1814) i els seus voltants van ser escenari de diverses accions bèl·liques del general Manso contra els francesos. El 1823 va ser assassinat prop de la carretera el bisbe de Vic, probablement a mans d'un escamot liberal.

Diari de Barcelona 1855, en primera plana,
noticia de la destrucció de la partida de Tòfol

escena de l'autor Zorrilla
a Vallirana

Cal fer un incís dins la temàtica de les guerres Carlines, degut a la existència d’un llibre dedicat  exclusivament a un guerriller carlí de Vallirana, titulat “ En Tòfol de Vallirana”. En Cristòfol Comas, més conegut per “En Tòfol de Vallirana” i sovint pel “fuster”, possiblement per la fusteria que tenia el seu pare, va ser un personatge important dins els escamots carlins del s. XIX. Neix a Vallirana, el 14 de febrer de 1802, i serà l’hereu dels seus 6 germans. Va ser un destacat cabdill del bàndol carlí que actuava per la serralada de l’Ordal i el Penedès i va prendre part activa en la primera i segona Guerra Carlina (1833-1840) i (1846-1849). L’escriptor José Zorrilla- l’autor de Don Juan Tenorio – escrivia en una de les seves obres, “Lealtad a una mujer y aventuras de una noche”, la vida d’un personatge a Vallirana el 1461, i tot i que no pertany a la mateixa època, és inspirada provablement pel ressò que les accions de’n Tòfol van tenir a la premsa de l’època a partir de la Primera Guerra Carlina.

A partir de la segona meitat del segle XIX s'inicia el procés d'industrialització del municipi, l'economia del qual s'havia reduït fins aleshores en l'agricultura, sobretot la vitivinícola (337 hectàrees de vinya el 1881). L'activitat industrial es va centrar en el sector tèxtil, agrupat als voltants del carrer de la Riera, la fabricació de cal, guix i ciment i les mines de plom. El 1887, el cens de Vallirana assolia els 1.517 habitants, mantenint-se més o menys estable fins al 1960, entre els 1.300 i els 1.600 habitants censats.

Vallirana 1911

És a partir del decenni dels seixanta que el creixement demogràfic del municipi comença a accelerar-se: la població es duplica entre 1960-1975i gairebé torna a duplicar-se entre 1975-1990. A això cal afegir tots els habitatges de segona residència que s'apleguen a les nombroses urbanitzacions del terme i que actualment ocupen gairebé les tres quartes parts del municipi.

Després d’escriure aquest post, crec que puc dir que he esbrinat moltes coses que em semblen interessants, i que com a Valliranenca, em sento contenta de saber, per entendre i estimar una mica més els petits racons d’aquest poble.

Vallirana

Vallirana està situat en el transcurs de la N-340, entre Barcelona i Vilafranca. El nucli urbà es troba a la vall produïda per les muntanyes del Garraf, vora l’Ordal.

És un clar exemple de poble generat a partir d’una via, amb una trama lineal que segueix el transcurs d’una carretera. És molt present en la seva configuració la parcel·lació perpendicular a la carretera, de façana estreta però amb considerable profunditat.

Amb el pas del temps, Vallirana ha anat creixent i ha ocupat les muntanyes del voltant, en forma d'urbanitzacions. Aquestes no s’han poblat de cop sinó que ho han fet mica en mica i de forma “individual”, amb parcel·les independents que es construeixen una a una al gust de cada comprador.

Actualment, Vallirana té uns 15000 habitants, i les urbanitzacions estan força consolidades. El nucli urbà es resumeix amb el Carrer Major (N-340), que és on es produeix tot el comerç del poble, i una franja “verda” paral·lela al Carrer Major; un seguit de parcs consecutius on hi trobem també la majoria dels equipaments. Per la resta, tot són urbanitzacions.

Alguna vegada, parlant amb gent que passa per Vallirana per anar a altres destinacions, m’han dit “Ostres, és que Vallirana és molt lleig, no?” I jo em conformo donant-los raó perquè, què has de dir, certament la primera impressió de Vallirana és una mica desoladora. Veure les muntanyes plenes de cases i més cases sense cap ordre, una així i l’altra aixà, i la mania que té la gent de tallar tots el pins quan ocupen un terreny, com si els hagués de fer nosa,  sense entendre que forma part d’un paisatge major i d’un ecosistema molt ric en ocells ( que podrien donar-li un gran plus a l’encant de la parcel·la que han adquirit), doncs fa una mica de mal. Però les alternatives de creixement són difícils, i veure les rengleres de cases totes iguals que s’estan fent ara a altres vessants de la muntanya encara resulta més devastador. Però és que l’encant de Vallirana no està en allò visual, i per això em molesta quan es critica Vallirana com a població. Potser urbanísticament no és el millor exemple (resulta evident), però i les “històries de poble” que s’han mantingut al llarg de les dècades? Perquè ells passen per Vallirana i veuen un seguit de cases velles, però el que no saben és que aquella d’allà li diuen el “caga duros” perquè hi vivia un home molt ric però molt garrepa, que l’actual estanc era conegut com “ca la nena”, o que la que fa cantonada era “Cal carboner” i les històries que aquests noms porten associats i que malauradament, jo no sé.

A més, precisament per l’entorn muntanyós, Vallirana té moltes rutes envoltades de natura i punts amb vistes precioses sobre tot el delta del Llobregat i Barcelona.

Per tant, espero que quan passeu per Vallirana no us quedeu amb allò que veieu a simple vista, ja que l'encant d'aquest poble és més aviat en allò intangible, en el cas de la història que cada un dels seus punts ens ofereix, o en allò que està més enllà, quan coneixes el poble en tots els seus àmbits i el lleure que les seves muntanyes permeten.