El Canòdrom de la Meridiana

La veritat és que mai havia sentit parlar d’aquest edifici, i després de la visita em sorprèn que no se’n digui res a la universitat. Des del meu punt de vista, es tracta d’un edifici únic, irrepetible, amb un encant especial que el fa digne d’estudi. Té una aparent senzillesa, malgrat les múiltiples complicacions d’un edifici d’aquestes característiques,  resoltes amb gran enginy i claretat, que fa que tingui un aspecte modern i net. Per a cada problema, troba una sol·lució única i diferent, i la integra perfectament, sense que ens n’adonem. Per a mi, el que fa que aquest sigui un gran edifici són aquests petits detalls.

Ara bé, quan l’arquitecte ens va expicar quin era el futur d’aquest curiós edifici, no ho vaig tenir tan clar. Gran part de l’encant que té, és que es va fer per estar abocat a l’exterior, i crec que aquesta és una de les millors parts de l’edifici. S’ha plantejat que en un possible futur el Canòdrom passi a ser un centre d’art. Crec que aquesta decisió és només conseqüència del seu aspecto d’edifici contemporani, que va molt d’acord amb l’art que s’està fent a casa nostra avui dia.

 I això seria una llàstima. Està clar que a casa nostra, com vivim, la nostra cultura, va estretament lligada als espais exteriors. Com pot ser que no s’apofiti un espai tan magnífic com aquest? Si l’edifici segueix aquest camí, es perdrà la seva essència ,ja que és un edifici que mira cap a l’exterior, que no se’n pot separar. L’espai de graderies quedarà com un record, un espai mort que esperarà tornar a ser viscut, mentre l’espai interior l’ignora i li dóna l’esquena, intentant canviar la naturalesa del propi edifici. 

Walden 7: què és i com és?

El Walden 7 és la materialització d’una utopia, concebuda al final dels anys 60 i principis dels 70, amb uns objectius que pretenien millorar la qualitat de vida i respectar la sostenibilitat, uns valors poc habituals en l’època. Així doncs va néixer com una alternativa a les formes de vida que s’estaven proposant en aquell moment, els blocs lineals.

Pel que fa al concepte, és molt semblant al que proposa Le Cobrusier en la seva Unité d’Habitation: proposar una nova (o no) manera de viure, individualment i sobretot socialment, un edifici autosuficient on cadascú tingui el seu espai privat però a l’hora espais comuns, equipaments i botigues per poder satisfer totes les necessitats de les persones dins el mateix edifici. Es tracta concs, d’edificis d’un gran tamany, autosuficients, i amb un caràcter molt col·lectiu però que té en compte totes i cadascuna de les persones que hi viuen. Aquesta preocupació per crear un nou tipus d’habitar és l’expressió d’una preocupació en analitzar els fenòmens urbans que s’estaven donant en l’època, els quals només es basaven en l’individualisme i la repetició. Aquest concepte pot ser un retorn a les antigues formes d’habitar, quan els primers homes van començar a agrupar-se al veure que era molt més fàcil i enriquidor viure en comunitat que no de forma individual, creant els primers nuclis habitats.

Pel que fa a la forma, es vol trencar amb el que s’estava fent durant aquells anys, els grans polígons de blocs lineals basats en la repetició, on no hi havia possibilitat de vida col·lectiva i on tots els individus eren tractats de la mateixa manera. El Walden apareix com un edifici amb molts volums diferenciats, gairebé com una ciutat en l’espai, que pretén créixer tan amb horitzontal com en vertical. El resultat és un laberint de formes que fan que cadascú es pugui sentir el seu espai únic i irrepetible dins d’un tot. Pel que fa aquest aspecte, ens podria recordar a les faveles o algunes construccions antigues, creixements desiguals i laberíntics, on cadascú té el seu habitatge, i on, malgrat el caos, hi ha un ordre que regeix aquestes ciutats. Si ens fixem en l’interior de les vivendes,  espais comunitaris i estètica en general, hi ha una modernització fora del normal, gairebé com un edifici del futur, amb les últimes tecnologies i materials.

El Walden, un retorn a l’antiguitat amb una materialització molt moderna, per fer la vida més fàcil a tots els que hi viuen. 

Perdent la cultura, i amb ella, la seva arquitectura

La semana passadavam poder veure l’absoluta decadència d’un espai que dècades  enrere havia estat el centre d’oci de Barcelona: el Paral·lel. Només uns pocs teatres sobreviuen al pas del temps i aquests, són els únics inquilins del conegut vial, ja que les persones, els bars, la vida en general,pràcticament ha desaparegut d’aquest emplaçament.

Diríem que aquesta és una situació general que s’està donant en aquests temps: el tancament de molts espais dedicats a la cultura. El meu poble no n’és una excepció. Des de la década dels 80 fins a l’actualitat fins a 3 edificis dedicats al món de l’espectacle s’han tancat.

El primer de tots i segurament el més emblemàtic, és  l’anomenat “centru” pels Castellonins, el Centre Agrícola i Social. Aquesta entitat nasqué a principis del segle XX amb una clara voluntat d’oferir la caritat i la beneficiència als més pobres, que en aquella época eren una gran part de la població. L’any 1915 que l’entitat aconsegueix adquirir un gran casal a la plaça del Vi, que esdevé la seu de la entitat, i que disposava de vestíbul-cafè, sala d’espectacles amb galliner, pati, magatzem d’eines agrícoles i un espaiós habitatge pel conserge i la seva familia. En aquest nou i bonic edifici s’hi començaren a desenvolupar doncs, a més dels serveis socials i econòmics, una oferta d’actes culturals i recreatius: teatre, activitats esportives, una biblioteca, etc.  L’entitat va aguantar fins als anys 80, quan es va produïr el seu tancament definitiu.

Un altre cas, tot i menys significatiu és el conegut com “els Aires Nous”. Aquest espai va nèixer durant els anys 60 i es tractava d’un local promogut també per l’associació de pagesos de Castelló. Aquest local disposava d’un ampli teatre amb possiblitat de baixar una pantalla per a fer sessions de cinema.

L’últim exemple que ha tancat les seves portes és la sala municipal de Castelló. No ha tancat totalment, ja que encara s’utilitza per fer alguns assajos i com a magatzem, però no obstant l’ajuntament ja no la cedeix per fer cap tipus d’acte, al·legant que el galliner té males condicions estructurals i que els veïns es queixen (tot i que alguns actes són durant el dia). No es tracta pròpiament d’un teatre, com en altres casos, sinó d’una sala gran amb escenari i galliner.

En lloc d’aprofitar aquests magnífics espais ja existents (algun una mica malmès, però encara conservant la seva essència), el govern municipal ha perferit regalar als seus vilatans una nova sala polivalent, per dir-ho finament. Es tracta d’una construcció mal feta, amb aspecte de nau industrial, amb unes proporcions i capacitat desmesurades. L’edifici es va construir amb un período de 2-3 mesos, sense pressupost, només amb la voluntat de poder dir que Castelló és un poble gran i senyor, perquè té una sala polivalent que només s’emplena un dia a l’any, per carnaval. És una sala tan magnífica que quan hi plou està ple de goteres, no té electricitat i l’escenari i els vestuaris encara esperen el seu corresponent paviment. Ep, però que consti que la tenim eh?

I així anem. Aquí és on se suposa que s’han de desenvolupar activitats culturals, on els nens han de fer els pastorets, on l’esbart ha de ballar, on els actors han de fer les obres.  L’arquitectura influeix moltissim en les personesi en les activitats d’aquestes. Si es els espais són desmesurats, desagradables, freds, nosaltres, les persones, no ens sentim a gust i no els fem nostres, i deixem d’utilitzar-los. El resultat d’això són les poques activitats culturals que es fan a un poble que antigament havia estat molt actiu, i una pila d’edificis amb moltes possibilitats abandonats.

Si alguna cosa em va sorprendre de la visita d'aquest dimarts passat a Ciutat Vella va ser la semblança entre dues poblacions que jo sempre havia vist realment diferents, gairebé oposades: Castelló i Barcelona, o amenys, els respectius antics. Es pot dir que gairebé tot el que vam veure era traslladable a escala més petita al meu poble natal. Anem a pams.

-      La implantació de Barcelona es va dur a terme durant l'època romana, sobre un turonet prop del mar que li donava una posició privilegiada pel que fa a les vistes i la defensa. Castelló és un cas similar: També es va formar durant l'època romana i es trobava situat també sobre un turó. Això si, la distància respecte el mar era més gran però tenia el riu La Muga i uns estanys a prop. De la mateixa manera que Barcelona, apareix la primera muralla que tanca aquest petit nucli.

-       Durant l'època Gòtica, l'epoca esplendorosa per a Castelló, s'amplia la muralla i la població creix i s'enriqueix. Al crèixer les muralles apareixen 8 portes en lloc de 6. El mateix cas passa amb Barcelona: les portes passen de 4 a 8. Tal i com vam veure a la plaça de la catedral, les restes de muralles medievals han estat restaurades amb un material diferent per a deixar clar que es tracta d'una reconstrucció. També relacionat amb les muralles trobem una altra semblança: a Castelló, concretament al Carrer Muralla, les cases estan enganxades a l'antiga muralla medieval, de la mateixa manera que ho vam veure a Ciutat Vella.

-      També vam poder comentar l'anoment estil de plaça "dura".  A Castelló, la plaça originària de la catedral s'ha mantingut tal i com era, amb un paviment de pedra rodona no massa còmode. No obstant, al costat d’aquesta plaça i donant-li continuïtat, a finals del segle XX s'hi va construïr l'anomenada plaça Joan Alsina, d'estil molt semblant a l'actual plaça de la catedral de Barcelona: un paviment uniforme, discret, dur i polivalent, que tant serveix de pàrquing, com per fer el mercat dels dimarts, com per fer audicions de sardanes a l'estiu.

-      Una altra semblança entre Barcelona i Castelló és el nom dels carrers segons l'ofici de la gent que hi residia: els anomenats gremis. A Castelló, podem trobar el nom del producte (no tant l'ofici) que es venia a carrers i places: Plaça del Lli, Carrer Fruita, Plaça de l'oli, Plaça del Vi, carrer Peixeteries Velles, etc.

-      També l'existència d'un Barri Jueu: Se sap que a Castelló d’Empúries hi havia la segona comunitat Jueva més gran de la província de Girona. Actualment podem situar el barri però en queden pocs vestigis: làpides i restes de la planta baixa de la primera Sinagoga.

-       En ambdues poblacions lesdesamortitzacions van deixar una important : a Castelló dels cinc convents que hi havia només en va quedar un, el de les monges Clarisses. Degut a aquest fet es van obrir places i això va fer que les famílies benestants es traslladéssin a prop d'aquessts espais més agradables i oberts dins una població molt densificada. A Castelló trobem la majoria dels palaus als dos carrers perpendiculars a la Catedral.

Castelló d'Empúries és un poble situat al bell mig de la Plana de l'Empordà, un lloc privilegiat per diversos motius: És un poble però no tant petit com perquè no hi hagi vida, està prop de la costa (a 4km) però no prou com perquè estigui invadit de turistes a l'estiu i tenim un nucli antic amb múltiples edificis que mostren el passat gloriós de la vila però unes urbanitzacions que responen a les necessitats d'avui en dia.

Crec que la interessantissima historia de Castelló pot ajudar a entendre la morfologia de la vila: Tot i que els orígens de la vila encara són incerts degut a que s'han trobat vestigis de diferents èpoques, el que sembla probable és que durant l'època romana ja existia en aquest lloc una vila o gran explotació agrària. Però no va ser fins l'edat Mitjana que Castelló va convertir-se en una població important, fins arribar a esdevenir al segle XI capital del Comtat d'Empúries. És per aquest motiu que actualment podem visitar un centre històric molt ric en edificis d'aquesta època:  La cúria-presó, la basílica de Santa Maria, el Portal de la Gallarda amb part de les muralles que protegien la vila o el mateix Palau dels Comtes i actual ajuntament. 
Després d'aquesta època esplendorosa s'inicia una etapa de decadència i estancament del poble, que abraça tot el segle XVI i la major part del segle XVII, és a dir, l'etapa històrica coneguda com Renaixement i Barroc. Aquests fets són provocats segurament per la desaparició del call que aportava grans beneficis a l'economia castellonina. Tant és així que durant aquest període el tramat urbanístic segueix essent el mateix: la vila segueix cenyida entre muralles.
Després de múltiples guerres, acabant amb la Guerra de Successió (S. XVIII), s'inicia una llarga etapa de tranquil·litat, en la qual la vila va experimentar una notable recuperació econòmica i demogràfica. 
Però de nou en el segle XIX Castelló pateix un nou revers: el fet militar conegut com "El foc de Castelló". Va ser una batalla terrible i sagnant que va marcar al vila de manera importantíssima. També les desamortitzacions van deixar impremta en la vila: si bé hi havia 5 convents, només en va quedar un. 
Ja en el segle XX i després de la Guerra Civil, Castelló comença una etapa de transformació, que vindrà motivada per l'arribada del turisme. Un exemple d'això són les múltiples urbanitzacions, com la coneguda marina residencial Empuriabrava. 

Avui en dia, Castelló té 12.000 habitants, repartits entre la vila (4000 aprox.) i Empuriabrava (8000 aprox.). Tot i que en el segle anterior el poble vivia bàsicament del turisme que generava Empuriabrava i que avui en dia el turisme encara és el motor de la vila (tot i que menor mesura)  s'està intentant reorientar-lo cap a la vila, un turisme més cultural aprofitant el ric patrimoni que tenim.