Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Andreu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Andreu. Mostrar tots els missatges

dilluns, 3 de juny del 2013

Perquè el metro?

Aquest petit escrit pretén explicar una mica el motiu del nostre video-treball.

Masses vegades entenem el metro com un sistema autònom sense, masses implicacions en altres sistemes urbans com les places, els parcs, els equipaments. És evident que una bona comunicació sempre serà un valor afegit per a altres sistemes. Però el que el nostre treball vol posar de manifest és un treball a menor escala, gairebé de disseny. Volem explicar que les parades són un espai de socialització que no estan preparats en alguns aspectes.




Les parades, per si soles són nodes on la gent es socialitza. A vegades perquè utilitza aquest transport, però d'altres només perquè esdevenen una referència dins de la ciutat. Al final sigui com sigui, la gent passa força temps esperant dreta al seu voltant. Aquesta és una imatge a la que estem tan avesades que no se'ns fa per a res estranya. Ens costa percebre el problema, però la solució està en fer uns gestos tant petits que la situació es gairebé absurda.

Per altre banda creiem que el metro té una peculiaritat que tenen pocs transports. Aquesta és que és un sistema que ens fa percebre la ciutat com a discontinua. En aquesta assignatura ho hem viscut especialment, quan en arribar a una zona de la ciutat on no s'ha estat mai i on no hi ha cap gran eix de referència ens trobem perfectament desorientats. És cert que els panells de metro són útils en el propòsit d'orientar-se, però moltes vegades més que un problema de posició sobre el plànol, fa falta orientar les direccions. És per això que proposem un mètode més intuïtiu i vàlid per a gent que no estigui gaire avesada a interpretar plànols. Un sistema al marge dels coneixements de cadascú i al marge del domini de les noves tecnologies.

Per últim volem indicar que la nostra solució no ho és en un sentit de disseny sinó que es proposa únicament demostrar que la problemàtica existeix i és fàcilment solucionable per mètodes efímers, com en el nostre cas, o per mètodes més institucionalitzats que es puguin incorporar a futurs dissenys de parades.

Per últim, en l'aspecte purament tècnic, hem volgut jugar amb els temps i amb mètodes d'expresió que normalment no utilitzem a la nostra carrera. És per això que hem afegit time-lapses i petites il·lustracions animades al nostre videos, però també música que ens ajudés a expresar el que corresponia amb cada tall.

Sortida al canòdrom: Pèrgola de la conferència episcopal a les Corts

El Canòdrom de la meridiana es va començar a construïr l'any 1961 en una zona de la ciutat que s'havia començat a edificar quan s'hi van construïr les vivendes del Congrés Eucarístic. L'edifici dissenyat per Antonio Bonet y Josep Puig Torné és un exercici de composició estructural la radicalitat del qual no es pot equiparar a gaires edificis que es poguessin trobar a la Barcelona d'aquells anys.


Tot i així podem trobar un exercici tant o més impresionant que va clavar els fonaments a la Barcelona franquista deu anys abans. Es precisament durant el congrés eucarístic que va propiciar indirectament la construcció del Canòdrom quan Josep Soteras va construir l'altar del Congrés eucarístic de l'any 1952. Aquesta obra arriscada, quasi inconcebible en ple franquisme, va rebre bones crítiques d'arquitectes com Oriol Bohigas.


Però el procés d'adecuació de la plaça també va tenir els seus punts negatius. Per una banda l'adequació de l'espai va suposar l'enderroc d'un barri de barraques i el desplaçament forçós a edificis mal construïts. Tampoc va ser gaire ben rebut per la gent del barri de les Corts veure com per culpa de la construcció de la plaça desapareixia la capella de la Masia Can Estela,que havia albergat una imatge del Sant Crist de l'Estela, molt venerat a l'antic poble de Les Corts.

Malgrat l'altar no ha perdurat fins avui, podem veure una obra del mateix arquitecte si baixem uns carrers fins al Camp Nou, un altre edifici que va dissenyar treballant amb Mitjans. Es reconeix una imatge brutalista que torna a buscar l'essència en la composició de la seva estructura. 


Es pot trobar més informació a aquesta magnífica web:
http://barcelofilia.blogspot.com.es/2012/08/altar-del-congres-eucaristic-1952.html

Sortida a Montjuïc: Barraques a els Corts

Costa d'imaginar per gent que hem viscut majoritàriament a la Barcelona post-olímpica que no fa masses anys a Montjuïc hi havia grans barris de barraques. Certament els barris de les fonts de montjuïc, així com els barris del Somorrostro i d'altres de les platjes de Barcelona han estat els que més han perdurat en l'imaginari col·lectiu, però és interessant recordar que el barraquisme va ser un problema estructural que va estar extés a tots els límits de la ciutat de Barcelona.


També tendim a relacionar aquest problema amb l'època del franquisme, amb un boom als anys seixanta. Però el fet és que ja des dels anys trenta va ser un fenomen documentat. En aquella primera època les poques actuacions que es fèien anaven encaminades cap a interessos concrets com en el cas dels nuclis que hi havia a la zona de l'exposició universal del 1929.


Es notable l'esforç que ha fet el museu d'història de la ciutat per no perdre aquesta memòria. A la seva plana web podem trobar un mapa de la ciutat on més d'una persona s'endurà alguna sorpresa. Podem veure, per exemple que a l'actual barri de les Corts hi havia dos nuclis de barraques, que malgrat no ser tant grans com els de montjuïc o com els de les platjes del litoral o el Carmel, comptaven amb la gens despreciable quantitat de 30 barraques cadascun.

Si es mira el primer plànol atentament podem veure com el groc dels assentaments reprodueix d'una manera difusa el que durant els anys 50's i 60's van ser els límits de la ciutat de Barcelona.

més informació a:
http://www.barraques.cat/ca/
http://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2012/10/21/les-barraques-de-la-riera-blanca-2-anys-30-i-50/

Sortida als Walden7: Nicaragua, 99 a les Corts

Al barri de les corts trobem un edifici que ostenta el premi FAD de l'any 1965. Al carrer Nicaragua, en una parcel·la que fa xamflà, entre dues mitjaneres i donant a un nord gairebé perfecte. Un edifici de vuit plantes amb un àtic de luxe i uns baixos comercials. Amb aquestes premises tant poc engrescadores el Taller d'Arquitectura va aconseguir un projecte si més no interessant.


El fet de la poca llum incident a la façana principal va portar-los a prendre dues grans decisions força encertades. D'una banda obrir un gran pati interior i de l'altre composar una façana escultural, que els permetés obrir-se cap a est i oest per obtenir més llum, però també per buscar la visió tangencial als carrers.


Un altre aspecte remarcable és l'ús de materials més aviat locals i poc conformats com ara el maó i el ferro. L'ús del maó és especialment encertat i l'experimentació dóna uns grans resultats que en l'aspecte constructiu són molt millors que els dels edificis Walden7.


El treball de la coberta, que és molt interessant i poc discernible des del carrer, pot recordar al dels posteriors edificis Walden7; amb piscines, jocs esculturals amb les xemeneies i els cossos sortints, amb jocs amb les terrasses a diferents nivells. Tot i així, no hem d'oblidar que en aquest cas l'espai és d'ús exclusiu per un Àtic de luxe, i no un espai socialitzat per a tota la comunitat de l'edifici.

diumenge, 10 de febrer del 2013

Les Corts

Les Corts és un antic municipi del Pla de Barcelona que va ser anexionat a la ciutat l'any 1897. Actualment limita amb Sants per la banda de mar, amb l'Eixample esquerra pel costat Besós, amb l'Hospitalet pel costat Llobregat i amb Collserola i Sarrià per la zona d'interior.

El barri de les corts va tenir un caràcter netament rural fins que a la segona meitat del segle XIX s'hi van començar a instal·lar algunes fàbriques. Això va impulsar la creació del primer eixample a la plaça de la Concòrdia i el Carrer Anglesola com a centres neuràlgics. Al plànol el podem veure situat entre els eixos de la diagonal i la travessera de les corts. No gaire més tard es va impulsar un segon eixample per sota de l'actual carrer can Bruixa i per sobre l'Avinguda Madrid, en aquest creixement és on podem trobar la Fabrica Benet Campabadal, una de les families benestants impulsores del creixement.


A part d'aquest eixamples podem trobar equipaments necessàris per la ciutat que ja des del segle XIX s'ubicaven fora del municipi de barcelona. En són un exemple la presó model (actualment a l'eixample esquerra), la presó de dones (ona ara hi ah el Corte Inglés), el cementiri o el centre hospitalari de la Maternitat. Tots aquests equipaments es consideraven poc desitjables al mig d'una ciutat i per això es construien a la perifèria.

Una altre lògica segueixen els equipaments que es van instal·lar durant la segona meitat del segle XX com ho són el camp nou o la zona universitària que es van construïr a la zona mentre el barri feia la transició de municipi rural a ciutat densa. Més que apartar-se de la ciutat buscàven grans espais sense construïr que estiguèssin ben comunicats amb el centre.

Podem observar el passat de les Corts veient alguna de les poques masies que es conserven, passejant per l'eixample, visitant alguna fàbrica, veient la traça que ha deixat la colònia castells o caminant per algún carrer de casetes d'obrers com ara el passatge de Tubella.