La semana passadavam poder veure l’absoluta decadència d’un
espai que dècades enrere havia estat el
centre d’oci de Barcelona: el Paral·lel. Només uns pocs teatres sobreviuen al
pas del temps i aquests, són els únics inquilins del conegut vial, ja que les
persones, els bars, la vida en general,pràcticament ha desaparegut d’aquest
emplaçament.
Diríem que aquesta és una situació general que s’està donant
en aquests temps: el tancament de molts espais dedicats a la cultura. El meu
poble no n’és una excepció. Des de la década dels 80 fins a l’actualitat fins a
3 edificis dedicats al món de l’espectacle s’han tancat.
El primer de tots i segurament el més emblemàtic, és l’anomenat “centru” pels Castellonins, el
Centre Agrícola i Social. Aquesta entitat nasqué a principis del segle XX amb
una clara voluntat d’oferir la caritat i la beneficiència als més pobres, que
en aquella época eren una gran part de la població. L’any 1915 que l’entitat
aconsegueix adquirir un gran casal a la plaça del Vi, que esdevé la seu de la
entitat, i que disposava de vestíbul-cafè, sala d’espectacles amb galliner,
pati, magatzem d’eines agrícoles i un espaiós habitatge pel conserge i la seva
familia. En aquest nou i bonic edifici s’hi començaren a desenvolupar doncs, a
més dels serveis socials i econòmics, una oferta d’actes culturals i
recreatius: teatre, activitats esportives, una biblioteca, etc. L’entitat va aguantar fins als anys 80, quan
es va produïr el seu tancament definitiu.
Un altre cas, tot i menys significatiu és el conegut com
“els Aires Nous”. Aquest espai va nèixer durant els anys 60 i es tractava d’un
local promogut també per l’associació de pagesos de Castelló. Aquest local
disposava d’un ampli teatre amb possiblitat de baixar una pantalla per a fer
sessions de cinema.
L’últim exemple que ha tancat
les seves portes és la sala municipal de Castelló. No ha tancat totalment, ja
que encara s’utilitza per fer alguns assajos i com a magatzem, però no obstant
l’ajuntament ja no la cedeix per fer cap tipus d’acte, al·legant que el
galliner té males condicions estructurals i que els veïns es queixen (tot i que
alguns actes són durant el dia). No es tracta pròpiament d’un teatre, com en
altres casos, sinó d’una sala gran amb escenari i galliner.
En lloc d’aprofitar aquests
magnífics espais ja existents (algun una mica malmès, però encara conservant la
seva essència), el govern municipal ha perferit regalar als seus vilatans una
nova sala polivalent, per dir-ho finament. Es tracta d’una construcció mal
feta, amb aspecte de nau industrial, amb unes proporcions i capacitat
desmesurades. L’edifici es va construir amb un período de 2-3 mesos, sense
pressupost, només amb la voluntat de poder dir que Castelló és un poble gran i
senyor, perquè té una sala polivalent que només s’emplena un dia a l’any, per
carnaval. És una sala tan magnífica que quan hi plou està ple de goteres, no té
electricitat i l’escenari i els vestuaris encara esperen el seu corresponent
paviment. Ep, però que consti que la tenim eh?
I així anem. Aquí és on se
suposa que s’han de desenvolupar activitats culturals, on els nens han de fer
els pastorets, on l’esbart ha de ballar, on els actors han de fer les
obres. L’arquitectura influeix moltissim
en les personesi en les activitats d’aquestes. Si es els espais són
desmesurats, desagradables, freds, nosaltres, les persones, no ens sentim a
gust i no els fem nostres, i deixem d’utilitzar-los. El resultat d’això són les
poques activitats culturals que es fan a un poble que antigament havia estat
molt actiu, i una pila d’edificis amb moltes possibilitats abandonats.
