Gràcia és l’exemple
de poble – en els seus inicis- format per la necessitat de donar allotjament a
obrers que venien de Barcelona, i trobaven feina a les noves indústries de
Gràcia. Es una de les primeres mostres de la realització d'un projecte d'urbanització abans d'edificar encara que es dugués a terme per trams, i cada paquet fos
encarregat a un personatge diferent. El resultat és una trama complexa de
carrers i places ortogonals que s’encaixen les unes amb les altres en una
unitat major, la Vila de Gràcia. Posteriorment, Gràcia va ser absorbida per la
trama de l’Eixample Cerdà, acabant formant part de la ciutat.
Vallirana, en els
seus inicis, com ja s’ha comentat en altres posts, només eren unes quantes
masies escampades al voltant d’uns camps. No serà fins al segle XVIII, amb la
construcció de la carretera cap a Vilafranca, que les cases començaran a
col·locar-se a banda i banda d'aquesta amb hostals i fondes que albergaven els
viatgers que duien blat a moldre al Molí de Can Batlle. Tot i així, s’hi
col·locaren de forma gradual, i seguint com a referència el recorregut de la
carretera.
El cas de
Vallirana és en certa manera invers al de Gràcia. Si la última consisteix en un
barri “independent” que va ser envoltat per una ciutat pròxima que va créixer de
forma accelerada a través d'un planejament urbanístic general, Vallirana es va
veure forçada ella mateixa, a partir de la segona meitat del s.XX, a
expandir-se i colonitzar les muntanyes per tal de donar habitatge al nombre exponencialment creixent de persones que volien instal·lar-se al poble,
primerament com a segona residència, però aviat com a residència principal.
 |
| Creixement demogràfic de la població de Vallirana |
 |
| Urbanitzacions de Vallirana |
No crec que el
procés de urbanització de Vallirana sigui tan acurat i ric com el de Gràcia,
amb les seves àrees experimentals de carrers, places i testers, ja que en
aquest cas, es tractava “ d'omplir la muntanya de cases”, per dir-ho d'una manera directa, o alemnys aquesta és la sensació que dóna quan et mires el conjunt de muntanyes des del centre. De totes maneres, tampoc es van construir
indiscriminadament sense cap ordre ni lògica (encara que no ho sembli), sinó que hi va haver un projecte d'urbanització i parcel·lació previ a la construcció. Com es veu a la ortofoto
de 1964 del post de “actuacions urbanístiques- espai públic Vallirana”, les
urbanitzacions s’iniciaven, primerament amb l’obertura dels vials que
conformarien les urbanitzacions.
 |
| Habitants a cada urbanització |
Tenim coneixement
que Manel Baldrich i Tibau, arquitecte municipal de Vallirana entre els anys
1939 i 1966, es va encarregar del planejament urbanístic del poble, de l’any
1949, que després del pla parcial de 1954, es va aprovar el 1974. Algunes
urbanitzacions es van impulsar per promotors, com és el cas de la Soleia, el
promotor del qual va ser Joan Serra i Musons.
A dia d'avui, Vallirana té 22 urbanitzacions, on viuen la major part dels habitants de
Vallirana, i principalment aquells que s’hi van instal·lar a partir dels anys
80. Actualment s'estan creant noves urbanitzacions sobre muntanyes encara no ocupades, i no només amb cases una al costat de l'altra, sinó que són rengleres de cases totes iguals i ben juntes per aprofitar el màxim de sòl disponible, i per suposat, talant tots els arbres que torben pel camí no fos cas que els treiés m2 de superfície útil, o destorbés la visió dels nous inquilins. A mi em fa bastanta llastima veure aquest fet, però imagino el que devien sentir els valliranencs " de tota la vida, els del poble" quan van començar a ocupar-los totes les muntanyes que els arropaven, i puc entendre que encara els dolgui més.
