La visita al 22 @
ens va mostrar dos tipus totalment oposats d'intervenció dins d'una antiga zona
industrial que ha quedat obsoleta. Per una part, la reutilització de fàbriques
ja en desús mitjançant la seva restauració i el desenvolupament d'una nova
activitat en el seu interior, més lligada a l’actualitat, com són el cas de Palo
Alto, o de la nau industrial reconvertida en l’escola de disseny BAU. Per altra
part, la construcció de torres com a nous punts de referència del Poblenou, com
la torre Agbar, i edificis amb les últimes tecnologies, fins i tot de caire
experimental com l’edifici Media-Tic.
L’origen del molí
de Can Batlle cal remuntar-lo a finals del segle XV, datació corroborada per
les restes de ceràmica trobades a l'excavació arqueològica, utilitzades com a runes en la construcció
inicial. Es tracta d'un molí fariner de rodet horitzontal, alimentat per
l'aigua de la riera a partir d'una bassa situada al costat del molí, el qual
està excavat, en part, dins el terreny natural, aprofitant un desnivell.
En el cas de
Vallirana, no es pot fer referència al segon tipus d'intervenció ja que és
inexistent (i de no ser així resultaria força preocupant donades la ubicació i
demografia del poble!), però del que sí que podem trobar exemples és d'antigues fàbriques, salvant les diferències amb les mides de les de Barcelona,
reconvertides en restauracions aptes per a l’ús actual.
 |
| Masia Molí de Can Batlle |
Faré referència a
dos casos que són força significatius a Vallirana, un és el de la Masia Molí de
Can Batlle, propietat actualment de l’Ajuntament i seu de l’Associació d’Amics
de Vallirana i centre cultural/museu, i
l’antiga Fàbrica de cotó, de propietat privada i totalment en desús, tot i la
ubicació estratègica al mig del poble i les seves grans dimensions.
 |
| Piscina municipal 1953. Al fons, molí de Can Batlle |
A partir de l'any 1602 va començar a
construir-se, adossada al molí, la masia de Can Batlle. Amb la construcció de
la masia el molí va ser modificat i va pavimentar-se la sala de les moles,
aprofitant moles trencades del molí originari, més petites i primes. El 1659 va
construir-se la mola volandera, de la qual es conserva una meitat. Entorn el
1797 el conjunt es va ampliar amb 2 cossos. En aquells moments tenia lloc la
construcció de la nova carretera fins a Vilafranca del Penedès (més informació
al post sobre “Història de Vallirana”). La via obria noves perspectives cap al
comerç del vi, que des de llavors podia arribar amb facilitat i promptitud al
port de Vilanova i la Geltrú. Els propietaris de la masia complementaven els
ingressos del molí de farina amb l’explotació de la vinya. Cap a la meitat del
segle XIX el molí medieval va quedar en desús i es va construir un segon molí
fariner de dues moles, mogut per una roda de calaixos o sínia, de 10 metres de
diàmetre, i amb una capacitat de producció molt més elevada. Aquest nou molí va
funcionar fins a començament dels anys vitrnt. Amb la electrificació dels
molins i la implantació de potents farineres es va iniciar una nova època
tecnològica. Els vells molins hidràulics – sempre pendents d'existència d'aigua a la bassa- ja no tenien possibilitats de competir amb uns molins que podien
moldre nit i dia sense parar. El molí de Can Batlle no va ser una excepció i va
haver de plegar. Al final dels anys 60 la bassa es va enderrocar per fer-hi una
esplanada i la masia, un cop fora els darrers masovers, es va tapiar i tancar,
enrunant-se progressivament fins que l'Ajuntament va decidir adquirir-los per
evitar la seva definitiva desaparició.
Actualment,
a part de l’ús habitual que se li dona, també s’hi organitzen exposicions
fotogràfiques, tallers, i fins i tot bodes civils, per la qual cosa crec que és
un bon exemple de renovació d’usos dins un edifici històric de Vallirana.
 |
| Fàbrica de Cotó |
Per
contra, és una llàstima que no hagi passat el mateix amb l’antiga fàbrica de
cotó de Vallirana, o que almenys, se n’eviti el progressiu deteriorament. És
més difícil trobar-ne informació, tot i que sabem que data del 1910, i que probablement
utilitzava la força de l’aigua per moure part de la seva maquinària- o almenys
en alguna ocasió-, ja que també s’ubica a la vora de la riera. Annex a la
fàbrica hi ha l’habitatge del propietari, de menys valor arquitectònic.
L’edifici es torba en bon estat, cal una restauració però és totalment
factible, i a més es troba molt cèntric al poble, i les últimes obres de
consolidació del parc i la cobertura de la riera han generat un pas urbanitzat
que arriba directament a les seves portes (veure post “actuacions
urbanístiques-espai públic a Vallirana…”). A més, disposa d'espais amplis i ben
il·luminats, que podrien encabir algunes de les necessitats d'equipaments que
estan sorgint actualment a Vallirana, ja que les anteriors instal·lacions han
quedat petites. De fet, és el cas de la biblioteca municipal, per a la qual
s’hi està cercant un nou emplaçament per fer-ne una de dimensions majors.
Segons l’estudi de programació de l’Ajuntament, existeixen 3 possibles
ubicacions, i una d'elles contempla col·locar-la a l’antiga fàbrica de cotó, ja
que així es conserva el patrimoni arquitectònic de Vallirana, i l’equipament
estaria en un edifici emblemàtic. Per contra, l’edifici no és de propietat
municipal, està molt condicionat pels requeriments de seguretat necessaris
donada la inundabilitat de la zona, i és l’opció econòmicament més costosa.
 |
| Antiga fàbrica les sedes, ara reemplaçat per un bloc de pisos i l'Espai Cívic "Les Sedes" |
Existeix
per altra banda, el cas d'antigues fàbriques que en la seva època van
proporcionar molta feina a la població, com és el cas de “les Sedes. La Fàbrica
de teixits de Manuel Pérez Monyanet va acabar la seva activitat el dia 17 de
juny de 1967 amb una plantilla de 70 treballadors. El creixement
urbanístic i el canvi de tecnologies en
la producció ha acabat per fer-les desaparèixer, deixant només un nom
commemoratiu a la plaça que actualment
ocupa el seu lloc.
