Vallirana està situat en el transcurs de la N-340, entre Barcelona i
Vilafranca. El nucli urbà es troba a la vall produïda per les muntanyes del
Garraf, vora l’Ordal.
És un clar exemple de poble generat a partir d’una via, amb una trama lineal
que segueix el transcurs d’una carretera. És molt present en la seva
configuració la parcel·lació perpendicular a la carretera, de façana estreta
però amb considerable profunditat.
Amb el pas del temps, Vallirana ha anat creixent i ha ocupat les muntanyes
del voltant, en forma d'urbanitzacions. Aquestes no s’han poblat de cop sinó que
ho han fet mica en mica i de forma “individual”, amb parcel·les independents
que es construeixen una a una al gust de cada comprador.
Actualment, Vallirana té uns 15000 habitants, i les urbanitzacions estan
força consolidades. El nucli urbà es resumeix amb el Carrer Major (N-340), que
és on es produeix tot el comerç del poble, i una franja “verda” paral·lela al
Carrer Major; un seguit de parcs consecutius on hi trobem també la majoria dels
equipaments. Per la resta, tot són urbanitzacions.
Alguna vegada, parlant amb gent que passa per Vallirana per anar a altres
destinacions, m’han dit “Ostres, és que Vallirana és molt lleig, no?” I jo em
conformo donant-los raó perquè, què has de dir, certament la primera impressió de
Vallirana és una mica desoladora. Veure les muntanyes plenes de cases i més
cases sense cap ordre, una així i l’altra aixà, i la mania que té la gent de
tallar tots el pins quan ocupen un terreny, com si els hagués de fer nosa, sense entendre que forma part d’un paisatge
major i d’un ecosistema molt ric en ocells ( que podrien donar-li un gran plus
a l’encant de la parcel·la que han adquirit), doncs fa una mica de mal. Però
les alternatives de creixement són difícils, i veure les rengleres de cases
totes iguals que s’estan fent ara a altres vessants de la muntanya encara
resulta més devastador. Però és que l’encant de Vallirana no està en allò
visual, i per això em molesta quan es critica Vallirana com a població. Potser
urbanísticament no és el millor exemple (resulta evident), però i les “històries
de poble” que s’han mantingut al llarg de les dècades? Perquè ells passen per Vallirana
i veuen un seguit de cases velles, però el que no saben és que aquella d’allà
li diuen el “caga duros” perquè hi vivia un home molt ric però molt garrepa,
que l’actual estanc era conegut com “ca la nena”, o que la que fa cantonada era
“Cal carboner” i les històries que aquests noms porten associats i que
malauradament, jo no sé.
A més, precisament per l’entorn muntanyós, Vallirana té moltes rutes
envoltades de natura i punts amb vistes precioses sobre tot el delta del
Llobregat i Barcelona.
Per tant, espero que quan passeu per Vallirana no us quedeu amb allò que
veieu a simple vista, ja que l'encant d'aquest poble és més aviat en allò intangible, en el cas de la història que cada un dels seus punts ens ofereix, o en allò que està més enllà, quan coneixes el poble en tots els seus àmbits i el
lleure que les seves muntanyes permeten.
