En motiu de la
visita als orígens de Barcelona- on, tot i ser d’aquí, vaig descobrir coses que
sorprenentment encara no coneixia- intentaré indagar sobre els orígens i la
història de Vallirana, salvant les diferències. Es una mica complicat degut a
la diferència d’escala i població entre un i altre, per la qual cosa serà
difícil remuntar-me a la època romana ( ja que per aquells temps no existia cap
nucli urbà), però el que sí que és possible és estudiar quina ha sigut la
evolució de Vallirana al llarg dels segles.
 |
| Cova Bonica - Vallirana |
Els primers
indicis d’habitants es remunten a l’època neolítica (4100 – 3600 a.C), per les
restes trobades a la Cova Bonica, a Sota Penya i la Fou de Montaner. A part d’aquest
fet, no hi ha cap més referència històrica del poblament del terme anterior a l’Edat
Mitjana. Tanmateix, l’origen del topònim Vallirana pot remuntar-se a l’època
romana, com a derivació de l’antropònim Valerius, que deu correspondre,
probablement, al nom del propietari d’una vil·la o hisenda del baix imperi. De
totes maneres, a l’escola sempre ens havien explicat la versió llegenda, segons
la qual Vallirana nom així degut a una princesa que hi va viure feia molts
anys, la princesa Irene, i d’aquí la “Vall d’Irene”, fins derivar a “Vallirana”.
 |
| Ermita de Sant Sivlestre - Vallirana Font: Associació d'amics de Vallirana |
La notícia més
antiga que es conserva en relació a Vallirana és un document de l’any 904que
detalla la donació de la capella de Sant Silvestre (que encara existeix, en
estat de semi ruïna) per part del bisbe de Barcelona Teodoric a l’abat de Sant
Cugat. El nom de Vallirana (Valleriana) apareix esmentat per primer cop en el
Cartulari de Sant Cugat, l'any 949, amb motiu de la donació d'unes vinyes. En
aquella època, Vallirana era només un conjunt de terrenys agrícoles,
principalment vinyes, que formava part del terme del castell de Cervelló sota
la condició administrativa de quadra (una mena de jurisdicció semiautònoma).
El 1262,
Guillem ll de Cervelló va fundar l'hospital d'Olesa de Bonesvalls, com a lloc
d'acollida dels viatgers que recorrien l'antic camí de Vilafranca a Barcelona,
que passava per Olesa i Sant Boi, i el va dotar amb els drets que posseïa sobre
els homes i masos de Vallirana. Durant el segle XIV l'hospital, administrat pel
bisbat de Barcelona, adquirí la plena jurisdicció de la quadra de Vallirana i
la va mantenir durant gairebé 500 anys. En el decurs d'aquest segles la
població de Vallirana era força escassa. El cens de 1365-1370 esmenta un total de 25 focs (llars),
17 de les quals situades en terres d'Humbert de Vilafranca, i 8 pertanyents al
monestir de Sant Cugat.
Des de
la segona meitat del segle XIV i tot al llarg dels segles XV i XVI, Catalunya
va patir els estralls d'epidèmies i guerres dins un llarg període de decadència
econòmica i demogràfica a tot el país. Al terme de Vallirana, poblat per uns
pocs masos dispersos, els efectes degueren ser menors. Tot i així, el cens de
1533 comptabilitza a Vallirana només 11 caps de casa: Pere de la
Llibra, Joan Campderròs, Bertomeu Bogunyà, en Joan Blanquer, Antoni Rovira,
Matheu Muntaner, Antoni Julià, Antoni Presas, Nicolau Campenar, Bernat Romagosa
i Jaume Batlle.
A partir del segle XVI va començar a afermar-se el
paper de les municipalitats, alhora que el poder senyorial, tot i mantenir la
jurisdicció i el lligam feudal, tendeix a afeblir-se. L'organització municipal
es canalitzava a través de l'assemblea veïnal, presidida pel batlle.
A partir de 1714, la nova administració borbònica va suprimir l'autonomia
de les municipalitats i va introduir un nou règim d'ajuntaments on el batlle
era nomenat pel titular de la jurisdicció senyorial, en el cas de Vallirana,
pel bisbe de Barcelona com a senyor de l'hospital d'Olesa de Bonesvalls. És,
però, a partir d'aquells anys que Catalunya inicià una etapa de ràpida
recuperació que a Vallirana es traduí en un progressiu augment de la població. El
1718 es comptabilitzaven al terme 178 ànimes.
La construcció de la carretera de l'Ordal a partir
de la segona meitat del segle XVIII és un dels fets històrics més transcendentals
de la història de Vallirana. Fins aquell moment la població es reduïa a un
conjunt de masies disperses pel terme, centrades per l'antiga església de Sant
Mateu, situada prop de la masia de can Julià. Dins d’aquest context adquireix
importància la construcció del Pont del Lledoner durant el regnat de Carles
III.
A partir
del 1776 comencen a edificar-se les primeres cases a banda i banda de la
carretera i es formen els primers carrers perpendiculars com el de la Riera o
el de l'Església. El creixement demogràfic va ser força intens: el 1787 la
població arribava als 261 habitants. Segons dades de l'Ajuntament de l'època,
Vallirana comptava amb dotze masies, a més del petit
agrupament urbà de la carretera, dos hostals i dos molins de farina.
 |
 |
| Vallirana inicis s.XX Forografia arxiu "amics de Vallirana" |
L'agricultura era bàsicament de secà, dedicada
sobretot al blat, la vinya i l'olivera. Hi havia dotze parells de bous i diversos
ramats de cabres, la llet de les quals es comercialitzava a Barcelona. És
curiosa la descripció que el mateix Ajuntament fa de la gent de Vallirana, «gente medianamente acomodada (..)
y quieta». Per les visites pastorals documentades a l'Arxiu Diocesà,
sabem que hi havia una església pública dedicada a Sant Mateu, sufragània de
Cervelló, i dues capelles: la de Sant Silvestre i la de Sant Francesc del Lledoner.
 |
| Afusellament de la partida de'n Tòfol de Vallirana 6 d'Octubre de 1855 |
Fruit de
l'onada expansiva de la segona meitat del segle XVII, va ser la construcció
d'un nou temple parroquial dins el nucli urbà, enllestit el 1804, dependent de
la parròquia de Cervelló fins al 1851. Vallirana va viure amb intensitat la
Guerra de la lndependència (1808-1814) i els seus voltants van ser escenari de
diverses accions bèl·liques del general Manso contra els francesos. El 1823 va
ser assassinat prop de la carretera el bisbe de Vic, probablement a mans d'un
escamot liberal.
 |
| Diari de Barcelona 1855, en primera plana, noticia de la destrucció de la partida de Tòfol |
 |
| escena de l'autor Zorrilla a Vallirana |
Cal fer
un incís dins la temàtica de les guerres Carlines, degut a la existència d’un
llibre dedicat exclusivament a un
guerriller carlí de Vallirana, titulat “ En Tòfol de Vallirana”. En Cristòfol
Comas, més conegut per “En Tòfol de Vallirana” i sovint pel “fuster”,
possiblement per la fusteria que tenia el seu pare, va ser un personatge
important dins els escamots carlins del s. XIX. Neix a Vallirana, el 14 de
febrer de 1802, i serà l’hereu dels seus 6 germans. Va ser un destacat cabdill
del bàndol carlí que actuava per la serralada de l’Ordal i el Penedès i va
prendre part activa en la primera i segona Guerra Carlina (1833-1840) i
(1846-1849). L’escriptor José Zorrilla- l’autor de Don Juan Tenorio – escrivia en
una de les seves obres, “Lealtad a una mujer y aventuras de una noche”, la vida
d’un personatge a Vallirana el 1461, i tot i que no pertany a la mateixa època,
és inspirada provablement pel ressò que les accions de’n Tòfol van tenir a la
premsa de l’època a partir de la Primera Guerra Carlina.
A partir de la segona meitat del segle XIX
s'inicia el procés d'industrialització del municipi, l'economia del qual
s'havia reduït fins aleshores en l'agricultura, sobretot la vitivinícola (337
hectàrees de vinya el 1881). L'activitat industrial es va centrar en el sector tèxtil, agrupat als
voltants del carrer de la Riera, la fabricació de cal, guix i ciment i les
mines de plom. El 1887, el cens de Vallirana assolia els 1.517 habitants, mantenint-se més
o menys estable fins al 1960, entre els 1.300 i els 1.600 habitants censats.
 |
| Vallirana 1911 |
És a partir del decenni dels seixanta que el
creixement demogràfic del municipi comença a accelerar-se: la població es
duplica entre 1960-1975i gairebé torna a
duplicar-se entre 1975-1990. A això cal afegir
tots els habitatges de segona residència que s'apleguen a les nombroses
urbanitzacions del terme i que actualment ocupen gairebé les tres quartes parts
del municipi.
Després
d’escriure aquest post, crec que puc dir que he esbrinat moltes coses que em
semblen interessants, i que com a Valliranenca, em sento contenta de saber, per
entendre i estimar una mica més els petits racons d’aquest poble.
