En aquesta entrada comparo el dos castells ambdós al cim de petites muntanyes o turons: el de Montjuïc i el del meu poble Blanes, al cap de munt del turó de Sant Joan.
Sant Joan és la muntanya del poble, tal i com ho és Montjuïc per a Barcelona. Ambdues es caracteritzen per tenir forma de penya-segat que s'enfonsa en el mar per una de les seves bandes, així com per la culminació dels turons en un castell. També sabem que tant a Montjuïc com Sant Joan hi van deixar rastre societats ibèriques, encara que divergeixen durant altres períodes de la història: a Sant Joan mai se l'hi han extret pedres per a la construcció, ni tampoc se l'ha relacionat amb cap cementiri jueu.
Es diferencien també tant pel seu tamany, com per la seva disposició nord-sud en relació a la ciutat -Montjuïc la trobem per sota del centre de Barcelona, al sud; mentre que Sant Joan encapçala el nord de Blanes.
Tots dos turons van ser llocs de guaita -que en el cas de Blanes, servia per comunicar-se amb els altres poblats de la zona com ara el de Mont Barbat, del que possiblement depenien-, i de bressol dels respectius assentaments gràcies a la seva situació estratègica, d'aquí que s'hi erigissin els castells.
Ambdós situats a altures similars -el castell de Sant Joan a 173m. d'alçària i el de Montjuïc a 170m.-, i erigits sobre una terrassa rocosa, regalen al visitant una visió panoràmica molt extensa, sobretot en el cas de Sant Joan, on durant els dies clars, el territori que s'hi domina és tan extens que pel sud fins i tot es pot arribar a divisar la silueta de la muntanya de Montjuïc.
En el cas del castell de Sant Joan, es va construir en un principi per defensar Blanes dels perills que venien del mar, com ara els pirates. Més endavant, al segle XIV, juntament amb el Palau Vescomtal, va formar part d'un gran eix de fortificacions que s'ha anomenat la línia dels castells de la Tordera i que tenien la funció de defensar la Ciutat Comtal pel nord.
El castell va anar perdent la seva importància estratègica a partir de finals del segle XV i va restar abandonat fins que, entre 1849 i1859, s'hi va instal·lar una estació de telegrafia òptica militar. Va ser usat com a refugi durant la guerra civil espanyola. L'any 1958 es va rehabilitar la torre i entre els anys 1987 i 1991 es va redactar i executar un projecte de rehabilitació del castell efectuat pels arquitectes gironins Fuses-Viader. L'estat actual del conjunt és el resultat d'aquestes obres de rehabilitació: s'ha conservat una torre mestra circular i un recinte de muralles exterior. La torre té una alçada de 15 m, un diàmetre de 7,25 m i els murs d'1 m de gruix.
